i jo ben sol em quede a Maragall,

aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia

se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.

Ausiàs March em ve a la memòria,

el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,

a casa, sol, immers en la cabòria

del meu desig de tu que és gran i creix:



"Plagués a déu que mon pensar fos mort

E que passàs ma vida en dorment".



Entenc molt bé, desgraciada sort,

l'última arrel d'aquest trist pensament,

el seu perquè atàvic, jove, fort

jo sent en mi, corprès, profundament.

Al llit tan gran d'italiana mida

passe les nits sentint la teua absència,

no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,

amor, amor, és dura la sentència.



Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia

el dolor ve a fer-me companyia,

i no se'n va, que creix en sa llargària,

despert de nit somou, somort, de dia.

Em passa això i tantes altres coses

sentint-me sol que és sentir-te lluny;

ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores

que compte el temps que lentament s'esmuny.



Vindrà el teu cos que suaument em poses

en el meu cos quan ens sentim ben junts,

i floriran millor que mai les roses:

a poc a poc ens clourem com un puny.