La terra I tu sou el mateix neguit
Camines sol, potser més sol que mai
Desconcertat, com qui se sap perdut
I crida molt I no se sent la veu.
El temps et fuig, I tot l'enyor dels dits
Se't torna incert I fatigós camí,
Que no saps pas on du, si porta enlloc.
Exiliat al teu mateix recer
Mires el buit I et veus desmesurat.
Plantat al lluny com un estrany ninot
No pots tornar, bé prou que t'ho han dit.
També t'han dit que et costarà seguir
I ben mirat ja ho saps, viure és això.
Si algú t'ho diu a l'inrevés, menteix
La terra I tu sou el mateix neguit.