La nostra estirp és de titans, I ho dic sense cap prejudici.
Penseu sinó en la gent, que dia rera dia,
Sofreix, estima I mor.
Aquella trista I oblidada gent
Que cada tarda menja el mateix plat poc amanit de tendresa
Que es separa per dues cambres,
Per enyorar els camins que se sap irremeiablement
Vençuda pel destí.
I engendra en els infants, I creix en els infants,
I és poderosa I dolça com un arbre
Com un gran arbre dens I vigorós
Que cada primavera treu florida.
La nostra estirp, ben cert, és de titans.