De la prolífica contumaç dels teus congèneres vens,
Per una vida que penses gallard
Que et deu tres o quatre béns més dels que tens.

Des de l'homogènia I l'egosime de la nostra condició,
La humana com no,
Et convidem, més ben dit, t'inscrivim al joc de crèixer
Entre el perseverant llinatge de les nostres ments.

L'infortuni t'ha fet mediòcre en eurítmia
Amb l'irrellevància dels teus actes.

Nosaltres, els teus lucifers creadors,
Et corretgirem amb recalcitrant petulància perquè tu,
Dòcil, sequaç, adepte y lleial siguis al poder omniscient,
Així com l averitable llum de les nostres mancànces.
Són els límits de la creació.