Era l’onze de setembre
de mil nou-cents setanta-set.
El pare treia la senyera,
amb els ulls plorosos cap al cel

Em va dir: “mira aquestes barres,
representen tot el que tu ets.”
No li sortien les paraules,
però no calia dir res mes

Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.

Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.

Eren temps de protesta,
però ara tot és diferent.
La vida sembla més tranquila,
podem viure en el present

Aquella gent que ens oprimia
ja fa molt temps que van marxar.
El pare em deia: “no pateixis,
que tard o d’hora tornaran.”

Temps era temps, quan jo era un vailet,
quan el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.

Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.

Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.

Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.