d'un únic senyor

i vèiem com

esdevenia

gos.

Envilit pel ventre,

per l'afalac al ventre,

per la por,

s'ajup sota el fuet

amb foll oblit

de la raó

que té.

Arnat, menjat

de plagues,

sense parar llepava

l'aspra mà

que l'ha fermat

des de tant temps

al fang.

Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs.

Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.

L'aigua, la terra,

l'aire, el foc

són seus,

si s'arrisca d'un cop

a ser qui és.

Caldrà que digui

de seguida prou,

que vulgui ara

caminar de nou,

alçat, sense repòs,

per sempre més

home salvat en poble,

contra el vent.

Salvat en poble,

ja l'amo de tot,

no gos mesell,

sinó l'únic senyor.