sola 

a Xàtiva al carrer Blanc.



Ma mare que sempre 

espera 

que torne com abans.



He deixat germans i amics 

que em volen 

i esperen, com ma mare, 

que jo torne com abans.



He vingut ací

perquè crec que puc dir-vos, 

en la meua maltractada llengua, 

paraules i fets 

que encara ens agermanen.



Paraules i fets 

que encara ens fan sentir 

homes entre els homes.



Paraules i fets 

que encara ens agermanen 

en la lluita contra la por, 

en la lluita contra la sang, 

en la lluita contra el dolor, 

en la lluita contra la fam.



En la sempre necessària lluita 

contra el que ens separa 

i ens fa sentir-nos 

a tots nosaltres estranys.



He deixat ma mare 

i els meus germans.



He deixat els amics i la casa 

i tots els que esperen 

que jo torne com abans.



I crec que he fet bé. 

I crec que he fet bé.



Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé 

que tornaré al carrer Blanc.



Però ara ací, 

Però ara ací, 

crec que també és ma casa, 

i crec que puc dir-vos, 

amb el cor obert, 

a tots vosaltes: germans.



Germans.